L’estàtua del negrer Antonio López ja no presidirà un espai públic a Barcelona. O aquesta és la idea, ja que el 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil l’obra ja va ser retirada i fosa. La qüestió és que per pressió i petició popular, un símbol colonial i esclavista ha estat esborrat perquè no representava a la societat dins els espais de memòria col·lectiva, que és el que haurien de ser les ciutats.
López era Marquès de Comillas per gràcia d’Alfons XII, el restaurat. Fundador de la Compañia Transatlántica i Tabacos de Filipinas, burgès il·lustre i emprenedor de cap a peus. Per tant, i com la majoria de grans famílies catalanes del moment –els Güell, Xifré o la del nostrat Miquel Biada–, esclavista. Aprofitant la prohibició imposada pel Regne Unit de comerciar amb esclaus, les famílies adinerades, moltes del Maresme, es van enriquir de forma extraordinària a través del mercat negre.
Les ciutats, els pobles, són un taulell on es passeja a través d’una memòria imposada. Un exemple: per què carai m’he de llevar al matí i passar caminant pel carrer Lepanto? Quina memòria sentimental haig de tenir jo per un coi de batalla on els cristians van intentar aniquilar els otomans? I tot per arribar abans a la ruta de la seda, colla de sonats!
Per què no hi ha un carrer Clara Campoamor a Mataró? I de la Clara Zetkin?
O de l’Arale, és clar.
Per tant, retirar una estàtua o una placa no és esborrar la història, és sentir-te millor representat en el teu context. Una persona que ha desenvolupat la seva trajectòria empresarial gràcies al capital acumulat per la compra-venda d’esclaus, no té cabuda en el nostre passejar quotidià.
Les ciutats són museus de la memòria per recordar allò del que ens hem de sentir orgullosos. Així que moltes més Arales i Clares als nostres carrers i menys Pizarros i Cortés.
