Els oficis artesans són cada vegada més minoritaris, però també més autèntics. Joaquim Gelabert fa 35 anys que cada dia s’endinsa en els set metres quadrats de la seva botiga i hi repara rellotges o fa néixer joies.
“Quan només tenia 12 o 13 anys vaig passar-me 2 anys fent d’aprenent en un taller de joieria”, relata Gelabert, que malgrat que després va treballar durant prop de 13 anys en una fàbrica de mitjons, no va abandonar mai la seva passió: la joieria artesana. “Treballava al sota-escala de casa meva primer, fins que em vaig poder traslladar a la botiga de l’Avinguda Recoder”. Un espai, d’altra banda, que va crear i decorar ell mateix, fins a convertir-lo en el racó emblemàtic que és avui.
“Les reparacions són la meva especialitat”, reconeix Gelabert.
La seva tasca més habitual és la de reproduir la parella d’una arracada perquè aquesta s’ha perdut o s’ha fet malbé. El ventall, però, és més ampli. “Faig dissenys jo mateix o faig realitat aquells esbossos que em porten els clients”. Uns esbossos que, cada vegada més, provenen d’Internet.
La joieria sempre ha estat la seva vocació i la feina manual, la seva manera de treballar. “La feina ha baixat”, explica, però tot i així Gelabert s’ha readaptat i ha aconseguit trobar un nou espai en el sector. “Abans, la gent em portava or vell i demanaven que els fessis noves joies”, recorda, però actualment “el poc or que es tenia s’ha venut i cada vegada més treballem amb plata, que és més barata”. I és que la crisi s’ha deixat notar i ha fet créixer els negocis de bijuteria.
Tanmateix, i malgrat l’auge de les noves tecnologies, Gelabert es manté fidel al seu estil i valora “les coses fetes a mà”. D’oficis artesans no en queden gaires. Ara bé, els que queden són com els de sempre.
